Hi ha una nina a la classe de 4 anys que no se sent especialment atreta pels dibuixos. El full en blanc sobre la taula li provoca normalment una necessitat de fugir, de passar pàgina aviat, de fer alguna cosa més d’acord amb el seu gust i que li resulti engrescadora. Els seus dibuixos són normalment de traç ràpid i fets amb els mínims requisits. Així, la professora, no pot dir que no hagi fet l’intent de la mateixa manera que, tampoc, pot donar-li el gust d’algun elogi. La sorpresa arriba amb el canvi de lloc i de materials. Així, quan la nina va al racó de la pintura tot resulta diferent. Hi ha coratge, ganes i sembla com si el full en blanc li obrís una porta. Potser la verticalitat del cavallet li encomana més força? Són les eines de les temperes i el pinzell, que són noves? O és que tot el que es fa a sobre de les taules de l’escola sembla massa igual i acaba per no fer ganes?...
En canvi un altre nin de la classe quan ha anat al racó del cavallet i de la pintura amb temperes s’ha perdut. Durant una bona estona no ha sabut què fer ni per on començar. Després ha començat a fer punts, que llavors s’han convertit en taques que han començat a créixer i a créixer de mida fins que en un moment donat l’opció ha derivat en cobrir tot l’espai en blanc a fi de no deixar veure res més que una mescla de colors quasi superposats on el negre predominava. Ah! El full en blanc que n’és de difícil! El buit ens delata i, a vegades, ens agafa per sorpresa. És llavors que fem proves i proves, sense que cap ens deixi satisfets. A qui de nosaltres no li ha passat això alguna vegada? Observant-lo, es diria que a mesura que feia ús dels colors se n’adonava que alguna cosa fallava, que no se sentia bé. Al final ha volgut amagar-se, tapat davall tots els colors que hi ha posat. No volia que els altres veiessin que el que volia fer no li ha sortit. Ha passat un mal moment i precisament ell que sempre vol fer les coses ben fetes... Tanta sort que després amb un puzle s’ha pogut treure l’espina i ha pogut sentir la satisfacció interior de l’esforç i d’haver superat el repte.
Reflexió: hi ha situacions que provoquen frustació i que ens demostren que no sabem fer-ho tan bé com voldríem. Cal acceptar-les perquè formen part de la vida i saber que sempre n’hi haurà d’altres que ens permetran valorar-nos millor.
Tant mestres com pares hem de saber esperar, donar noves oportunitats als nostres infants i, si cal o ho creiem necessari, ajudar-los. No tot és color de rosa: aprendre vol dir afrontar les dificultats i no sempre és fàcil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada